Glogster de José María Contreras

Crisi de l'Aigua

Poster digital per Adrià Viladomat i Àlex Díaz

Crisi Mundial de l'Aigua

Poster digital d'Anna Moreno i Noemí Barrera

WANGARI MUTA MAATHAI

Us proposo una lectura a l'entrevista de la líder del moviment Green Belt de Kenya, Wangari Muta Maathai, premi Nobel de la Pau, per a reflexionar sobre els temes tractats darrerament a classe; l'erosió del sòl i el paper dels boscos en la seva preservació. I com sempre a Geografia les implicacions socials, econòmiques i polítiques d'aquests temes mediambientals. Les estratègies de sostenibilitat versus l'interès per la rendibilitat econòmica a curt termini, la pressió demogràfica sobre els recursos naturals i la situació dels països pobres encara arrossegant el seu passat de colonial després de tants anys.

http://www.unesco.org/courier/1999_12/sp/dires/txt1.htm

La crisi mundial de l'aigua

El problema de la Soja

Las Meninas comentades per Carla Ruíz i Laia Enrich

Las Meninas

Dades generals de l’obra

Las Meninas és un quadre que va ser pintat per Diego Da Silva Velázquez a l’any 1656. Va ser pintada a l’oli sobre llenç. Té unes mides de 318cm x 276cm. És un retrat amb figures humanes i té un autoretrat ja que apareix l’autor en el quadre.


Estil artístic

Està ambientat al s. XVII ja que surt pintada la Infanta Margarida i aparenta uns cinc anys, aquesta va néixer al 12 de juliol de l’any 1651. Però l’any exacte del qual es va pintar no està gaire clar i es tema de polèmica, ja que Velázquez surt retratat amb la Creu de l’Ordre de Santiago en el seu pit, honor que se li atorgà a l’any 1659.
Les característiques d’aquest quadre són pinzellades impressionistes fent els detalls amb el pinzell carregat.

Breu descripció

El quadre es diu Las Menines perquè les dames de companyia que estan al costat de la Infanta Margarida es diuen “menines” en portuguès.
Al primer pla podem observar un focus central de llum que entra per la finestra i enllumena al cinc personatges centrals, a l’esquerra tenim a Maria Agustina Sarmiento, oferint-li una safata de plata fent una reverència a la Infanta, que és el següent personatge i està mirant amb la seva mirada infantil al davant, on ens trobaríem nosaltres. Una mica més a la dreta trobem a l’altra menina, Isabel de Velasco, que també li està fent una reverència. La següent és Maribárbola, una nana d’orígen alemany que també ens mira, i finalitzant el plà tenim a Nicolasillo Pertusato, que també era un nan i era bastant entremaliat, ja que veiem a la pintura que li està donant una puntada de peu al gos que està davant seu.

Al segon pla, a la dreta, al costat de la finestra i envoltats per una penombra trobem a la dama Marcela Ulloa, encarregada de vigilar a les menines, i a la seva dreta trobem a un senyor sense identificar, però que servia a la cort.
A l’esquerra d’aquest mateix segon pla trobem un personatge bastant peculiar. Té un pinzell i una paleta amb pintures, i davant seu es veu la part del darrere d’un llenç, és a dir, es el mateix senyor Velázquez que dins del retrat de la Infanta, s’ha autoretratat.

Finalment, en un tercer pla trobem a José Nieto, aposentador de la cort. Està en el marc d’una porta que dóna a una altra habitació més il•luminada, està a les escales i no sabem ben bé si entra o se’n va.

Un altre element bastant diferent per a la pintura és a la paret, darrere de Velázquez. Trobem un mirall il•luminat que reflecteix les figures dels reis, per tant l’efecte òptic que crea és que ens faci imaginar que som nosaltres els reis, o que ens estigui pintant a nosaltres.

La habitació on és pintat aquest quadre és bastant àmplia i plena d’obres, per tant podria ser que estiguéssim a l’estudi del pintor.

Veláquez ha aconseguit un bon angle i bona profunditat, i sembla com si ens trobéssim en aquella sala. Per tant, podríem dir que es una molt bona obra d’aquest pintor, Diego Da silva Velázquez.

El bon pastor de Murillo cometada per Anna Rios i Nerea García

Fitxa tècnica

Títol: El buen pastor
Autor: Bartolomé Esteban Murillo
Cronologia: 1660
Tipus d’obra: Barroc Espanyol
Tècnica: Oli sobre llenç.
Mides: 123 x 101cm.
Tema: Religiós amb una figura humana sobre un paisatge.
A on està exposat: Museo del Prado.

Estil artístic
L’estil d’aquest quadre del Bartolomé Esteban Murillo es del Barroc, el Barroc va ser un període de la historia molt important. Es compara a Crist amb el buen pastor que dona la seva vida per les ovelles. Les característiques de l’estil Barroc són principalment el moviment i també l’absolutisme. El color, la llum i el moviment, són els elements que defineixen la forma pictòrica. Fins i tot, els efectes de profunditat, perspectiva i volum s’aconsegueixen més amb els contrastos de llum i de tonalitats del color. S’utilitza molt la tècnica de clarobscur. S’adopten perspectives insòlites i els volums es distribueixen de manera asimètrica. Mentre que la dinàmica de l’espai, la visió de les escenes en profunditat, l’estructuració de les composicions mitjançant diagonals i la distribució de taques de llum i de color, configuren l’espai com una cosa dinàmica.


Breu descripció
En aquest cuadre es pot observar a un pastor amf un xai, En aquest cas la pau i serenitat que transmet l'expressió del nen amb el xai és la conseqüència de la intenció del pintor de transmetre el goig que proporciona al creient la seva devoció.
Murillo domina amb gran mestria l'anatomia i expressió dels infants, creant nombroses obres amb temes infantils, com és aquest quadre.
El bon pastor és una legoria bíblica, referida originalment al déu Senyor i més tard a Jesucrist.
S'interpreta que el bon pastor és Déu, que salva la «ovella esgarriada» (el pecador).

Venus ante el espejo de Velázquez comentada per Andrea Monge i Janira González

- Títol: El títol d’aquesta obra és“Venus en el espejo”
- Autor: L’ autor d’ aquesta pintura va ser Diego Velázquez.
- Cronologia: Es va pintar a l’ any 1647–1641.
- Tipus d’obra: És una pintura
- Tècnica: Aquest quadre està pintat a l’oli sobre llenç.
- Mides: Es un quadre rectangular, les seves mides són: 122cm x 177cm.
- Tema: Aquest quadre és de tema mitològic.
- A on està exposat: Està exposat a “National Gallery of London”.




2.- ESTIL ARTÍSTIC:
L’ estil artístic d’ aquesta pintura és el barroc. Les principals característiques del barroc són: Abunden, exageradament , els elements decoratius, els hi agrada contrastar colors, parts del quadre molt il•luminades i parts molt fosques, imitació de la natura, es basava en obres clàssiques , els artistes busquen la realitat i exaltar els sentiments de l’ espectador, les obres estan plenes de moviment, línies corbes i contrastos de llum i color i la decoració es abundant.
3.- BREU DESCRIPCIÓ:
En aquest quadre trobem a Venus davant del mirall. Aquesta representa la deessa romana de l’amor, la bellesa, i la fertilitat estirada al seu llit, amb l’esquena cap a l’espectador.. Es la mostra sense ornaments mitològics que normalment s’inclouen en les representacions de l’escena; estan absents les joies, les roses i la murta. A diferència de la major part dels d’altres retrats de la deessa, que la mostren amb cabellera rossa, la Venus de Velázquez és morena. La figura femenina pot identificar-se amb Venus a causa de la presència del seu fill, Cupido. Aquest apareix sense els seus acostumats arc i fletxes. Cupido, grassonet i ingènuament respectuós,, té a les seves mans, una cinta rosa de seda que està doblegada sobre el mirall. L’element més original de la composició és el mirall que sosté Cupido. Aquest fet que Venus estigui veient l’espectador a través del mirall representa “ la inspiració que té Velàzquez sobre els miralls, reflectint en el mirall el que no es pot veure. La imatge és barroca, ja que Venus és la deessa de la bellesa però aquesta no es distingeix bé.

Lliço d'anatomia de Rembrandt. Comentada per Alex Díaz, Pau Ternero i Jordi Eizaguerri

1 .- DADES GENERALS DE L’OBRA
1.1.- Títol:La lección de anatomía del Doctor Tulp
1.2.- Autor Rembrandt
1.3.- Cronologia: 1632
1.4.- Tipus d’obra: Pintura.
1.5.- Tècnica: Pintura al oli.
1.6.- Mides: Apaisat
1.7.- Tema: composició d’una classe d’anatomia
1.8.- A on està exposat: Mauritshuis, La Haya, Països Baixos

2.- ESTIL ARTÍSTIC:
L’estil artístic d’aquesta pintura és el barroc. El barroc te com a propòsit: El moviment, utilitzant las corbes, la llum i el color, per crear les formes per sobre del dibuix, el realisme a les presentacions, per emocionar l’espectador o que el sorprengués i el gust pels efectes teatrals i escènics, com el simbolisme i els sentiments i les sensacions.
3.- BREU DESCRIPCIÓ:
En aquest quadre podem veure una lliçó d’anatomia en la que imparteix classe el famós professor Nicolaes Tulp, que en aquella época el doctor era el anatomista oficial de la ciutat. En aquest quadre podem observar el domini de Rembrandt al utilitzar la llum i les ombres en aquest quadre. En ell apareixen personatges que segons alguns experts s’afegiren després a canvi de importants sumes de diners. En aquest quadre podem observar els alumnes del Doctor Tulb, entre aquests veiem expressions com la sorpresa, l’ entusiasme i l’ atenció. Suposa una novetat la prespectiva que dóna, al apinyar a les persones i no ficarles totes en fila com es feia abans.

AUCA DE RÒMUL I REM. MARINA PLANELLAS I MARTA BOIX

auca

La Guerra Freda

El Setge de Leningrad. Adriana Díaz i Roser Esteve

El Setge de Leningrad, més conegut com Bloqueig de Leningrad va ser el setge alemany sobre la ciutat de Leningrad, actualment Sant Petersburg durant la Segona Guerra Mundial, convertint-se en el setge més llarg de la història. El pla alemany tenia el nom clau de Operation Nordlicht. Amb aquest setge el Mariscal Wilhelm Ritter von Leeb buscava conquerir ràpidament la ciutat, però els soviètics construïren una defensa al voltant de la ciutat, camuflant edificacions històriques. Van arribar a omplir tot el subsòl d'explosius per volar la ciutat si aquesta finalment era conquerida, incloent als enemics i a la població civil.
Hitler davant aquesta perspectiva va ordenar que s’assetges i es deixés morir la població de fam i fred. El setge s’estengué al voltant de 900 dies. Durant aquest temps, la població fou sotmesa a la lluita per la seva supervivència, on la falta d’aliments portà a una gran part de la població a sobreviure a base del canibalisme. Moltes famílies van morir de fam i fred a les seves cases. També, van acabar amb els animals de la ciutat. Els morta van superar els 2.200.000 fins l’alliberament de la ciutat.

Fortificacions i ofensiva alemanya
L'administració del Consell de Diputats de Leningrad decidí mobilitzar centenars de civils per la construcció de fortificacions. En total, havien 190 km de blocats de fusta, 700 km de trinxeres anti-tanc, 5.000 emplaçaments de terra i fusta i 25.000 km de trinxeres obertes construïts pels civils. Els bombardeigs alemanys van matar milers de civils a Leningrad. Tot i així, les tropes soviètiques del Front Nord-Oest van ser derrotades a les Repúbliques Soviètiques Bàltiques a finals de juny. El 10 de juliol, ambdues ciutats van ser conquerides i els alemanys van dirigir-se cap a Leningrad des de Narva, i des del sud-est i també cap al nord i sud del Llac Ilmen per tal d'aïllar Leningrad des de l'est i unir-se als finesos a la ribera est del Llac Ladoga. La darrera connexió ferroviària de Leningrad va ser anul•lada el 30 d'agost, quan els alemanys van arribar al Riu Neva. El setge de Leningrad començà formalment el 4 de setembre. El 8, la darrera connexió terrestre de l'assetjada ciutat va tancar-se quan els alemanys arribaren al Llac Ladoga.


(El Front Oriental a l'inici del Setge de Leningrad)
Subministraments
La primera reducció de subministraments va ser la del menjar, les racions es van veure reduïdes: els treballadors manuals tenien 600 grams de pa al dia; els empleats de l'estat, 400 grams, i els nens i la gent depenent, 300 grams al dia.
Durant el primer any del setge, la ciutat patí 5 reduccions de menjar, la darrera reducció deixà el consum diari a 250 grams pels obrers i 125 grams als civils. Els informes de canibalisme van començar a aparèixer a l'hivern, després de què tots els ocells, rates i mascotes fossin menjats pels supervivents. El racionament s'alivià quan molts jardins es convertiren en horts oberts a la ciutat al 1943.
L’electricitat i l’energia van dur al tancament de moltes fàbriques. Al novembre, tot el transport públic va tancat. L'ús de l'electricitat va ser prohibida a tot arreu, excepte al Quarter General de l'Estat Major General, els comitès de districtes, les bases de defensa aèria i en algunes altres institucions. Al final de setembre, els subministraments de carbó i petroli es van acabar: l'única opció per crear energia eren els arbres.
Els museus i palaus dels suburbis van ser destruïts i saquejats pels nazis. Només parts de les col•leccions d'art dels famosos palaus dels Tsars de les rodalies de la ciutat van ser evacuats a temps, mentre que part de les col•leccions eren emmagatzemades als soterranis de l'Hermitage fins al final de la guerra.

Contraofensiva soviètica

El setge continuà fins al gener de 1944. Un any abans començà una ofensiva dels Fronts de Leningrad i de Volkhov. Aquesta ofensiva començà el matí del 12 de gener de 1943. Després de combats ferotges, les unitats de l'Exèrcit Roig aconseguiren superar les poderoses fortificacions al sud del Llac Ladoga i, el 18 de gener, els fronts de Leningrad i Volkhov es van trobar, obrint un corredor per terra fins a la ciutat assetjada. Al gener de 1944, una ofensiva soviètica expulsà als alemanys del sud de la ciutat, finalitzant el setge. Finalment, a l'estiu de 1944, els finesos van ser expulsats fins a l'altra riba de la Badia de Vyborg i el riu Vuoksi.

Es van registrar un nombre total de pèrdues humanes durant els 29 mesos de setge d’un milió i mig. Prop d'1.300.000 persones van aconseguir escapar mitjançant les evacuacions (principalment a peu). Al final del setge, Leningrad era una "ciutat fantasma", amb centenars d'edificacions en runes i abandonades, i una població que havia passat de 3 milions a 700.000.
Les pèrdues econòmiques van causar danys incalculables als llocs històrics i centres culturals de la ciutat, sent part dels danys encara avui visibles.

La Batalla d'Anglaterra. Alba Montañez i Cristina Eileen Hodgson

Es coneix amb el nom de Batalla d’Anglaterra aquell conflicte que es va dur a terme durant l’estiu i la tardor de 1940, entre la Força Aèria Alemanya (Luftwaffe) i la Força Aèria Britànica (Royal Air Force).
El nom prové d'un discurs pronunciat a la Cambra dels Comuns pel Primer Ministre Winston Churchill, durant el qual digué "La Batalla de França s'ha acabat. Crec que la Batalla d'Anglaterra està a punt de començar...".
La Batalla d’Anglaterra va ser la primera gran campanya que va ser combatuda enterament per forces aèries. Va ser la major i més sostinguda operació de bombardeig realitzada fins a la data.
L’Alemanya Nazi aspirava a destruir les defenses aèries de Gran Bretanya i obligar al Regne Unit a abandonar la guerra, forçant un armistici o la rendició. El fracàs alemany es considera la seva primera gran derrota i un punt d’inflexió crucial en la guerra.
Si la campanya aèria hagués tingut èxit, hagués estat continuada per l’assat amfibi i aerotransportat sobre el Regne Unit previst a l’operació anomenada Lleó Marí. A mesura que el conflicte avançava, les activitats es van expandir a nivell estratègic.
Tant la Luftwaffe com la RAF atacaren les zones més importants a nivell polític per mitjà de tàctiques de bombardeig de terror.
A conseqüència de la superioritat de la Royal Navy sobre la Kriegsmarine, l’assat a les illes britàniques no va poder succeir, tot i la superioritat aèria de la Luftwaffe.
La Batalla d’Anglaterra arribà a la seva fi al maig de 1941, amb la retirada de les unitats de bombarders alemanys en preparació a l’operació Barbarroja, la campanya contra la Unió Soviètica iniciada al juny de 1941.
La Batalla d’Anglaterra es pot dividir en quatre fases. La primera es data entre el 10 de juliol i l’11 d’agost, on es van dur a terme les batalles del Canal conegudes amb el nom de Kanalkampf. La segona va del 12 al 23 d’agost, on l’àliga, Adlerangriff, assaltà els aeròdroms de la costa britànica. La tercera durà del 24 d’agost al 6 se setembre, i correspon a la fase més crítica de la batalla, quan la Luftwaffe atacà els camps d’aviació anglesos. La quarta i última batalla començà el 7 de setembre i durà fins al final del conflicte; és la que correspon als atacs diürns que es van dirigir contra les ciutats angleses.
Els principals comandants anglesos van ser Hugh Dowding, Keith Park, Trafford Leigh-Mallory i Richard Saul. Els alemanys van ser Hermann Göring, Albert Kesselring i Hugo Sperrle.
Ambdós bàndols van rebre suport internacional durant la batalla.
Les llistes d'honor de la Royal Air Force reconeixen a 574 pilots no britànics, d'un total de 3.000, que van realitzar sortides operatives amb unitats de la RAF entre el 10 de juliol i el 31 d'octubre de 1940. Aquest reconeixement inclou polonesos, neozelandesos, canadencs, txecoslovacs, belgues, australians, sud-africans, francesos, irlandesos i diversos voluntaris.
Per altre costat, Alemanya també va rebre suport, però només el d’Itàlia amb una unitat aeronàutica, la Regia Aeronautica.
Les conseqüències per Alemanya van ser especialmente negatives ja que va perdre més de 4.000 avions i 2.500 vides.

La Batalla de Midway. Anna Baliarda i Ester Soley

El 18 d’Abril, els Estats Units varen bombardejar Tokio i altres ciutats del Japó. Aleshores, Isoroku Yamamoto, el comandant de la flota nipona, va decidir que havien de tornar-s’hi i contraatacar als americans. Per tant, van dirigir dues operacions. L’Operació MO, que consistia en conquistar Port Moresby, i l’Operació TEN, que consistia en atacar a la vegada les Aulentiinas del Nord i, amb la primera flota Aèria, atacar Midway. Volien fer servir la illa de Midway per atacar las illes de Hawai. El 7 de Maig, al Mar del Coral els dos bàndols varen xocar. El portaavions Yorktown va quedar greument tocat. Però tot i així van aconseguir un triomf estratègic. Per tant, l’operació MO va suposar una derrota per Japó. Però els japonesos creien que el Lexington i el Yorktown s’havien enfonsat.
Japó, després de la batalla del mar del coral va continuar avançant pel mar pacífic sobre la illa de Midway. La flota americana va utilitzar una màquina per a poder codificar les senyals navals japoneses per tal d’interceptar un missatge. En els missatges el japonesos deien que atacarien una illa la qual anomenaven AF. Els americans no sabien a quina illa es referien fins que varen dir que la illa no tenia aigua dolça, per tant es varen imaginar que l’atac seria contra la illa de Midway. El comandant Nimitz va avisar al director de la base de Midway explicant-li-ho tot. D’aquesta manera van saber quin era el pla dels enemics que consistia en bombardejar la illa de Midway. Mentre els Japonesos atacaven la illa de Midway, els americans van atacar per sorpresa a la flota japonesa i varen enfonsar mols vaixells.
El 2 de Juny les forces japoneses de Hosogaya varen bombardejar la illa de Dutch Harbor. Japó tenia uns avions més preparats per a lluitar contra Amèrica, de tal manera que els japonesos varen destruir la illa, tot i que no van destruir les instal·lacions principals. El dia 4 de Juny, els dos bàndols varen fer sortir als seus avions. I finalment, uns dies més tard, el Yorktown va ser enfonsat per un submarí japonès. Després de tres dies de guerra, el general Yamamoto va suspendre la guerra i es van retirar. Aquesta va ser la derrota més gran dels japonesos. A l’Abril del 1942, l’imperi japonès havia conquistat tots els territoris que creien necessaris per tal de construir el “Perímetre Defensiu” de l’imperi.

La caiguda de Berlín. Claudia Espinosa i Carlota Úbeda

La Caiguda de Berlín va ser una de las batalles finals de la Segona Guerra Mundial (1936-1945) entre l’Alemanya Nazi i la Unió Soviètica, que va portar com a conseqüència la rendició incondicional d’Alemanya en front l’exèrcit Roig, encara que aquest va tenir que lluitar amb abundància durant tota la batalla encara que el seu exèrcit fos superior.
El fet de que comences l’ofensiva de l’exercit Roig pels nazis va ser una de les batalles més fortes de la historia que ocurri entre el juny del 1942 i el febrer del 1943. Els nazis van entrar a Russia, manats per Adolf Hitler amb l’objectiu de destruir el règim comunista de Stalin.
L’atac dels Russos contra Alemanya, dons, va començar als Nadals de 1944, encara que Joseph Goebbels, el cap de la propaganda nazi, feia tot el possible per implantar terror perquè ningú es revelés contra Hitler. En aquest moment el règim va aprofitar per desempallegar-se de cents de mils de presoners que hi havien en aquest moment en camps de concentració.
Mentre corrien tots aquests fets l’exèrcit Soviètic aprofitava per anar avançant, rere la derrota Alemanya Stalingrado.
A principis de abril de l’any 1945 els soviètics estaven a menys de 100km de Berlín amb un millor i mig de soldats. Stalin volia ser el primer en conquistar la ciutat, com a símbol de venjança abans de que arribessin les forces estadunidenses que avançaven per França. Però també tenia un altre objectiu, fer-se amb els laboratoris de la ciutat on s’estava fent la bomba atòmica i volia traslladar-la a Moscou.
Durant aquesta etapa, la derrota a Berlín ja es veia inevitable, la gent intentava sobreviure com podien. Es van fusilar a més de 10.000 persones, i les noies joves, per no donar-li la virginitat als Russos, ja que aquests a l’entra a Berlín van fer una “caça” de dones, s’oferien a qualsevol Rus. Hitler, mentre que tots aquests fets es feien realitat, pensava en suïcidar-se fins que al 29 d’abril a les tres i quart de la tarda, es va pegar un tret al cap, i morí. A partir d’aleshores ja estava tot perdut. Va ser el 5 d’aquest mateix mes quan ja ho començaven a anunciar per la radio afirmant que el exercit Roig s’havia fet amb Berlín.

França, 1940 -1944.Marta Páez i Maria Cuenca

Abans de l’arribada d’Alemanya, a França van haver grans dificultats econòmiques.
Al juny de 1940 els alemanys van entrar a París. Un mes més tard els 569 representants de Paris es van reunir a Vichy per a votar a Mariscal Henri-Phillipe Petain. Desprès de votar, França va quedar constituïda per un govern.
Els assumptes de l’Estat eren dirigits per Pierre Laval, aquest només pensava en pagar els costos de l’estància d’’Alemanya el més ràpid possible. La relació entre Laval i Hitler eren cada vegada pitjor.
Milícies franceses, de caire feixista, volien donar suport al bàndol alemany a la segona guerra mundial per frenar la recuperació dels bàndols opositors al nazisme.
Petain va encapçalar la Revolució Nacional que va dur a terme una política nacionalista que rebutjava aquells que no estaven a favor del nacionalisme francès o tenien creences religioses diferents.
El govern de Vichy va emitir 26 lleis y 24 decrers en contra dels jueus.. Els jueus van ser identificats, aillats de la societat. Això va tenir lloc abans de que comencesis les deportacions a mitjats de l’any 1942. Però el principal per Vichy no van ser el jueus, ja que la policia francesa l’any 1943 va treballar amb els alemanys en contra dels comunistes, gaullistes y extrangers.
Entre els anys 1942 i 1943 van ser arrestats per la policia francesa 16 mil comunistes i gaullistes, 13 mil d’aquests van ser tancats en el velodrome de Vel D’Hiv.
10 mil francesos van ser voluntaris de la Divisió Carlomagno que es barallaria en els estapes ruses. L’altre mita de francesos van defensar la Cancilleria de Hitler a Berlín.
Més de 9000 perones sospitoses de colaborar, o gent culpada inocenment van ser assesnat abans de la Liberació. 1500 persones van ser jutjats i executats i més de 40000 van ser sentenciats a presó. Més de 25000 servidors públics van ser sensionats fortament.
A mitjans de 1943 unes 80000 dones franceses, habian reclamat a les autoristats alemanes, un reconeixement y beneficis de nacionalitt alemanya per als seus fills. A l’agost de 1944 la policia francesa es van rebelar en contra dels alemanys desprès d’haver colaborat amb ells durant anys. Com a càstig entre 10000 i 20000 dones, van ser acuades de colabracion i com a càstig van ser rapades y exposades al públic.
Despres de la guerra, Petain va ser condemant a mort per tal d’haver traicionat a la patria, va estar a condemnat a cadena perpètua, on va morir als 95 anys. Pierre Laval també va ser condemnat a mort.

En 1945, desprès de la liberació molts representats del govern de Vichy van regresar a ocupar llocs en el govern de De Gaulle.

Com a conclusió podem definir França entre els anys 1940 i 1944 com ocupada, colaboradora, forta, liberal, perseguida, i amb una gran purga dels perseguits per haver colaborat amb els alemanys desde 1940 i 1944.

La ocupació de Noruega i Dinamarca. Albert Castéjón

En el transcurs de la Segona Guerra Mundial, el III Reich va ocupar els territoris de Dinamarca i Noruega, amb el que es coneix com a guerra llampec, un moviment estratègic i ràpid.
Després de la invasió de Polònia, França i Anglaterra es preparavan per a una nova guerra, mentre els alts mandataris nazis es preguntaven quin seria el seu següent moviment. La península escandinava disposava de recursos i de ports estratègics i en un futur conflicte contra l’URSS tindriren controlat el pas pel Bàltic entre els dos bàndols aliats.

Al 9 d’abril Hitler envaeix Dinamarca, trencant la neutralitat d’aquest país. El ministre de defensa danès creia que l’única despesa necessària seria el vigia que avisés de l’avenç alemany, ja que no tenien cap possibilitat de plantar cara a l’exèrcit de la Wehrmach. La mateixa matinada d’aquell dia Copenhaguen ja estava capturada.

La invasió de Noruega es va produir entre el 7 i 9 d’abril, pel Mar del Nord. Hitler va enviar diferents naus de la Kriegsmarine i la Luftwaffe i varis paracaigudistes. La Royal Air Force, es va donar compte de la quantitat de vaixells enviades i de que la invasió era imminent. Els objectius alemanys eren Narvik i Trondheim. El Regne Unit va fer un intent de frenar l’avenç perseguint la seva marina. A Noruega les tropes nòrdiques va resistir tot el que van poder, esperant ajuda aliada i es van produir diferents batalles navals, però al iniciar-se la invasió de França la flota anglesa es va retirar i finalment Noruega va caure.

Les baixes alemanyes van ser de 3800 morts i 1600 ferits, 100 avions, 3 creuers, 10 destructors i 6 submarins. Unes baixes teòricament baixes però considerables. La operació es va considerar un èxit i útil, però al final de la guerra, la presència de 400.000 soldats a Noruega va ser contraproduent, ja que haguessin estat més útils al front oriental o a Normandia.

Al que al principi va suposar ser un èxit, va acabar sent un error al final, que sumat a altres errors estratègics va comportar la derrota nazi.

La ocupació del Japó. Sandra Fraile i Isaac Giménez

El Japó va ser ocupat, per primera vegada, després de la Segona Guerra Mundial, concretament a finals d’agost del 1945, sense incidents. Fou ocupat pels americans i a més de la contribució, en part, d'Austràlia, l'Índia britànica, el Regne Unit i Nova Zelanda. L’administració del conflicte va romandre en mans del general MacArthur, el qual tenia l’objectiu de transformar el Japó en un nou model d’estat occidental. Com ja hem esmentat anteriorment, MacArthur va ésser el general encarregat de dirigir la invasió del Japó al novembre del 1945 i el que va fer canvis en l’àmbit polític. Aquests canvis polítics els podem estructurar en els següents tres apartats:
1) La reconstrucció econòmica i social
2) La reforma sociocultural, que és la que busca portar la cultura oriental cap al progrés, cap a l’occidental, mitjançant l’educació, és a dir, l’ensenyament per al poble respecte el món del militarisme.
3) I al 1946, es va establir una nova constitució i una monarquia parlamentària, així que l’emperador deixarà de ser d’origen diví i es transformarà en un símbol per la nació sense poder.

En altres paraules, MacArthur va establir un pla de reconstrucció que va convertir al Japó en una de les principals potències industrials a nivell mundial. I pel que fa al sistema polític, va establir un govern on la igualtat predominés, ja que d’aquesta manera podien votar tant homes com dones i que a més, fos liberal perquè permetria la llibertat d’expressió. Entenem doncs, que aquest general va ajudar a un Japó devastat per la Segona Guerra Mundial a reconstruir-lo, instituint en el seu progrés un govern democràtic i que els Estats Units, durant aquest període de temps, van mantenir un control ferm del Japó i supervisaren la seva reconstrucció, tot gràcies a que MacArthur va ser el líder del país des del 1945. És més, al 1946, el personal de MacArthur va redactar una nova Constitució pel Japó, la qual renunciava a la possibilitat de declarar de nou la guerra i reduïa de forma considerable el paper de l'Emperador. I aquesta Constitució encara és vigent avui dia. També va impulsar canvis en el Parlament de Japó, obligant-lo a adoptar plans de descentralització que van dividir a les grans companyies japoneses (Zaibatsu), i van promoure la creació dels primers sindicats de treballadors del país. Aquests plans de reconstrucció van alarmar a molts en els departaments de Defensa i a l’Estat dels Estats Units, ja que començaven a acreure que podrien generar un conflicte amb la intenció de convertir al Japó i la seva potència industrial en un fre per a l'expansió del comunisme Asiàtic.

Malgrat tot, algunes de les reformes de MacArthur, com les seves lleis laborals, van ser rescindides en 1948 quan el seu control unilateral del país va acabar a causa de les ingerències creixents del Departament d'Estat. Així que MacArthur va haver de retornar el poder al govern japonès en 1949, però va romandre en el país fins que va ser rellevat del càrrec de Cap Suprem al Japó per Harry S. Truman l’11 d'abril del 1951, data a més, on el president Truman va reemplaçar a MacArthur pel general Matthew Ridgway.

Finalment, aquest conflicte es va resoldre l’any 1951 amb el Tractat de San Francisco quan el general Douglas MacArthur i l’emperador Hirohito van iniciar una aliança política i alhora, una rivalitat econòmica. Aquesta aliança va fer tornar al Japó, la sobirania. I a més, fou on el Japó es va comprometre a no tornar a utilitzar la força i a que hi hagués la màxima seguretat possible en la seva terra, de la qual els Estats Units es van encarregar, sobretot a Oklihoma. En 1952 Japó era ja un estat sobirà, regit per la constitució que MacArthur havia redactat i defensat. Tot i això, cal dir que és del tot clar que els Japó va esdevenir una gran estratègia nord-americana durant les següents guerres contra Corea i Vietnam d’una manera d’allò més dràstica, ja que van utilitzar armes nuclears.

La invasió de Polònia. Pol Domènech i Eva Riulas

Divendres, 1 de setembre de 1939, 4,45 hores. Les tropes alemanyes creuen la frontera polonesa. El gauleiter Forster declara annexionada la ciutat al Reich. A les 6,00 hores, avions alemanys bombardegen Varsòvia, Cracòvia, Poznan, Lodz, Katowice, Tomaszow, Plock, Grudziadz, Radom, Lvov, Grodno, Brest i Tererspol. Les hostilitats entre Alemanya i Polònia, cantades fa temps, han començat, i amb elles, el que encara només és per als alemanys una "expedició de càstig", que aviat serà la Segona Guerra Mundial. Quan en 1933 els nacionalistes pugen al poder a Alemanya i a Danzig, sobre la marxa inicien la germanització administrativa de la ciutat, limiten la competència de la Societat de Nacions, emprenen il•legalment obres militars, prenen mesures contra els jueus i fomenten l’afluència de "turistes" alemanys. Des de començaments de 1939, Alemanya no oculta el seu desig d'annexionar-se Polònia. El 21 de març ha arribat un memoràndum alemany a Varsòvia, en el qual s'exigeix el territori de Danzig i la construcció d'una autopista i una via fèrria que creuaria el "corredor" polonès entre Alemanya i la ciutat. Polònia es nega a la cessió i anuncia la mobilització parcial. Al seu torn, els alemanys decideixen dur endavant el "Pla Blanc" (atac a Polònia) preparat ja des de febrer o març. El 28 d'abril, Berlín denuncia el pacte de no-agressió germà-polonès de 1934. Dies després, Beck, ministre polonès d'afers exteriors, rebutja una nova petició alemanya. Mentrestant, es multipliquen els incidents fronterers i s’accentua la militarització de Danzig, on els alemanys creen un "Cos franc" i, a l'agost, es restringeixen els permisos als seus ciutadans. En aquest mateix mes, en plena crisi, noves ofertes de Hitler, on espera que París i Londres convencin a Varsòvia, però són rebutjades per Beck, que es nega a qualsevol conversa ulterior. Davant això, Hitler decideix fixar el dia de l'atac per al 26 d'agost, després posposat per al 1 de setembre. Mentre els alemanys renoven cínicament les ofertes de pau, salta la notícia de les "agressions" poloneses en la frontera. A l'endemà Alemanya envaïx Polònia. Malgrat les aliances, França i Gran Bretanya no es mouen. En general, es considera que el conflicte germà-polonès de 1939 és un episodi més de les sempre difícils relacions entre ambdós països. En aquest cas, la responsabilitat principal recau en l'Alemanya nacionalsocialista i en el seu tallant replantejament de l'ordre territorial sorgit de la I Guerra Mundial, amb l'annexió de Bohèmia i Àustria (1938), la cessió de Memel, al març de 1939. Però Alemanya "no busca colònies (a ultramar), sinó territoris", Amb altres paraules, l'Alemanya de Hitler busca l'expansió en les seves fronteres darrere del Lebensraum. El pla alemany era d'expansió general, no molt diferent dels quals altres països europeus havien dut a la pràctica a Amèrica o intentat portar a terme a Àfrica i Àsia. Hitler no volia "fer tornar la pàtria" a les minories germanes en l'estranger, sinó annexionar-se els territoris on habitaven i altres nous on "exportar" a la població alemanya "sobrant", desplaçant, sotmetent o eliminant a la indígena. En Occident, a més a més, ningú creia del tot en l'expansió propugnada per Hitler, ni els propis jueus, ni els polonesos. Així, la "intransigència" polonesa en la qüestió de Danzig serà només un pretext més per a l'eliminació de Polònia: ja en 1919 Hindenburg havia dit que el perill major per a Alemanya " és l'existència de Polònia com a Estat independent", i el general alemany, d'origen pomeranio, Hans von Seeckt afirmava que "Polònia és el problema fonamental de l'Est. L’existència de Polònia és una mica que no es pot tolerar ni conciliar amb les condicions de vida d'Alemanya. Polònia ha de desaparèixer". Les relacions germà-poloneses havien arribat a cert equilibri en temps de la República de Weimar.
L'exèrcit alemany, amb el suport dels bombardeigs de la Luftwaffe, va superar fàcilment les defenses poloneses i el 8 de setembre ja havia arribat als afores de la capital, Varsòvia. El dia 17 de septembre, l’exèrcit soviètic va envair Polònia des de l'est, amb el pretext de protegir la població bielorrussa i ucraïnesa de la zona. En realitat, la repartició de Polònia entre Alemanya i la Unió Soviètica ja havia estat prèviament acordada en el Pacte Molotov-Ribbentrop (agost de 1939). Varsòvia va caure el 27 de setembre i les últimes tropes poloneses van rendir-se el 6 d'octubre. Una vegada acabada la guerra a Polònia el 1945, en virtut dels acords de la Conferència de Jalta es van modificar substancialment les fronteres poloneses.

La operació barbaroja. José Gassó i Marc Diaz

L’operació Barba-roja va ser el nom que va rebre l’operació que va efectuar l’ Alemanya nazi de Hitler i que tenia com a objectiu envair la Unió Soviètica.
L’operació Barba-roja va començar la matinada del 22 del Juny de 1941. Va ser efectuada ràpidament per part de l’Alemanya de Hitler i va agafar per sorpresa a la Unió Soviètica, que mai esperava l’atac, ja que fins a la data, Alemanya i la Unió Soviètica eren aliats segons el Pacte Molotov-Ribbentrop (Agost de 1939). Tot i això, el fet que els alemanys temien que els soviètics trenquessin abans el pacte i la infinita ambició de Hitler va provocar aquesta operació.
L' ofensiva d’aquesta operació estava organitzada en tres grans fronts: un al nord, en direcció a Leningrad; el segon al centre, en direcció a Moscou; i el tercer més al sud, en direcció a la regió industrial del Donets i els camps petrolífers del Caucas. Tot això amb l' objectiu d’encerclar i derrotar ràpidament a l' exèrcit soviètic. Per l’operació els alemanys havien concentrat prop de 3.200.000 d' homes, 625.000 cavalls, 7.100 peces d' artilleria, 3.300 tancs i 2.770 avions. L' Exèrcit Roig disposava de 2.500.000 d' homes, 24.000 tancs i 8.000 avions. Aquesta operació militar va ser la més gran de la història. Les primeres setmanes l' avanç alemany va ser ràpid i efectiu. Al nord, els estats bàltics van ser ocupats i el 8 de setembre es va iniciar el setge Leningrad, que duraria fins al gener de 1944. Al centre, l' ofensiva va capturar la totalitat de Bielorússia i va arribar fins a Smolensk. Al sud, l' avanç a través d' Ucraïna va ser una mica més lent de l' esperat, fet que va provocar que Hitler ordenés una parada a l' ofensiva del front central per ajudar al del sud. Finalment, Kíev va caure el 19 de setembre. Tanmateix, llavors, va començar el mal temps al front oriental (les pluges, la neu i el fred) fet que va alentir l’avanç alemany, que a més es va trobar una creixent resistència de l’exèrcit soviètic a mesura que s’acostava a la capital. Els alemanys no van poder arribar fins Moscou (van quedar-se a 30 quilòmetres). El 5 de desembre, Hitler va ordenar una parada general de l’ofensiva, en espera de poder continuar-la a la primavera següent. Aquell mateix dia, la Unió Soviètica iniciava un contraatac, que seria devastador per l’exèrcit alemany.
L’operació Barba-roja va fracassar per subestimar la capacitat de la Unió Soviètica i la ferotge resistència de l’exèrcit. A més, els estrategs alemanys no van fer plans prou coherents i van tenir greus errades logístiques com un desplegament incorrecte i problemes de transport que afectaven el moviment i els reforços. A més el clima extrem va desgastar la majoria de divisions de l’exèrcit alemany. Aquesta batalla va ser el principi de la fi del imperi.

El desembarcament de Normandia. Martí Matute i Gerard Justo

Conegut com l’Operació Overlord, fou la invasió més important de la Segona Guerra Mundial i una de les més rellevants en la història bèl•lica.
La situació durant aquells cruents anys quaranta era desesperada ja que el bàndol feixista havia ocupat molts territoris i tot i que començava estar en declivi la força de combat era preocupant per al bàndol aliat. Les circumstàncies requerien una maniobra a gran escala per a canviar les tornes.
S’estava preparant des de feia dos anys i als ports de la costa oriental d’Anglaterra una flota preparada per a la invasió restava a la espera per a sortir a l’atac. El gruix de la invasió era un enorme contingent ideat pel General Dwight D. Eisenhower que constava de forces de terra (comandades pel general Montgomery), forces aèries (dirigides pel Bertram Ramsay) i forces navals (capitanejades per Leigh-Mallory).
Durant aquest període de preparació l’espionatge va prendre un paper clau en el conflicte ja que era vital que es confongués als alemanys del punt exacte del desembarcament, i tot i que Hitler ja patia per una invasió per la costa francesa des de feia un any, espies com Joan Pujol (Garbo – agent doble nazi) van crear una pantalla de fum per a que la defensa ideada pel General Erwin Rommel fos inefectiva.
Hitler, patint per la seguretat del territori ocupat va demanar a Rommel que portés a terme el que va ser el Mur Atlàntic, una línea fortificada al llarg de tota la costa del Canal de la Manega. Però per error es va fortificar excessivament la zona de Calais i els aliats van llençar la ofensiva al llarg de tota la costa normanda.
La matinada del 6 de juny de 1944 (Dia D), amb la marea baix i les condicions meteorològiques dubtosament òptimes (marc picada i pluja) després d’una llarga espera i falses alarmes van sortir d’Anglaterra la flota d’invasió, bombarders i divisions de paracaigudistes. Només tenien una oportunitat i per a netejar els 10km terra endins, els paracaigudistes van realitzar una funció clau la matinada del desembarcament ja que sense ells els alemanys haguessin pogut abastir la platja i el setge mai hagués estat fructífer. Acte seguit el gruix de l’exèrcit format per homes de diferents nacionalitats (Americans, Anglesos, Canadencs, Belgues etc.) es va repartir al llarg de tota la platja. Se li van donar noms clau als trossos de platja destinats a cada nació: Omaha, Utha, Gold, Juno i Sword.
La Batalla fou cruenta sobretot al sector d’Omaha on els americans van patir grans pèrdues.
La operació va ser un èxit i es va poder complir l’objectiu principal, es va establir un cap de pont ferm i des d’allà la campanya per a recuperar França i derrocar Alemanya havia començat.
Tot i l’èxit de la operació tots dos bàndols van patir un nombre molt elevat de baixes, els aliats 68.000 morts i els alemanys 150.000.
A partir d’aquí els aliats van poder avançar cap al centre. Una vegada consolidat una cap de platja entre els dies 7 i 18 de juny es va començar a desplegar el gruix de l’exèrcit cap el centre. Del 19 de juny al 23 de juliol es van prendre les ciutats franceses de Caen, St. Lô i Cherburg. Després d’un contratac alemany es va prendre París a finals d’Agost i els aliats van començar a preparar la operació aerotransportada més gran de la història militar per acabar d’ocupar el nord d’Europa.
La Operació Market-Garden que pretenia la captura dels territoris de Països Baixos i Holanda va ser un fracàs degut al mal abastiment de les tropes i el pla d’arribar a Berlín abans de Nadal va ser frustrat i finalment els aliats van estar en conflicte a Europa fins a la captura de Berlín a mitjans del 1945.

La batalla d’Àfrica. L’Alamein. Alba Pérez i Miriam Sánchez

La Batalla del Alamein es refereix a dues batalles entre Gran Bretanya i Alemany lliurades en 1942 en el Alamein, Egipte, durant la Segona Guerra Mundial. Una d’elles, la segona, al sud de el Alamein,. Era una batalla de la Campanya del Desert Occidental.

Aquesta batalla va estar dividida en dues; la primer Batalla de l’Alamein va començar l’1 de Juliol fins al 27 d’aquest mateix mes l’any 1942.L'avanç del Afrikakorps va ser detingut pels britànics.
I la segona batalla de l’Alamein va tenir lloc el 23 d’octubre al 3 de Novembre del 1942. On les línies defensives del Afrikakorps van ser trencades pels britànics.
En la batalla que va començar l’1 de Juliol van lluitar les forces de l’Eix, comandades per Edwin Rommel, i les forces aliades en mans de Claude Auchinleck. I en la batalla del 23 d’octubre els principals comandants eren Edwin Rommel a l’igual que a la primera i a més Bernard Montgomery.

En la tardor de 1942, durant la campanya d'Àfrica del Nord de la Segona Guerra Mundial, després de la batalla de Tobruk, favorable als alemanys, va tenir lloc la batalla del Alamein, que va inclinar la balança a favor dels britànics i dels seus aliats. D'una banda, Erwin Rommel, va estar al capdavant del bàndol alemany; per una altra, el general Bernard Law Montgomery comandó fins a la victòria final al VIII Exèrcit britànic.
Al Juliol de 1942, a l’Afrika Korps i el seu suport italià en mans del General Edwin Rommel havia infligit unes derrotes de les forces britàniques a Gazala, avançant cada cop més fins a Egipte. En aquell moment, només el VIII Exèrcit Britànic va interposar-se entre el Canal de Suez i les forces alemanyes. Tot i així a part de portar tantes victòries, la situació per l’Afrika Korps era crítica, tenia molts subministres però li feia falta més reforços mentre que els aliats rebien cada dia tropes de l’Índia. Amb el temps en la seva contra, Rommel va decidir utilitzar l’impuls de la victòria i van continuar l’atac contra els britànics. Mentre els britànics s’havien retirat fins el poble de l’Alamein, ja que degut a que 60km del Sur es trobava en la depressió de Quattara. Al final, al mes de Juliol, els britànics van aconseguir detenir els alemanys, que van haver de parar-se per organitzar-se.

Pearl Harbor. Gala Bertolín i Carla Rey

L’atac a Pearl Harbor va ser un atac aeri provocat per Armada Imperial Japonesa el 7 de desembre de 1941, durant la Segona Guerra Mundial.
Pearl Harbor, era una base nord-americana situada a Hawaii. Els Estats Units no estaven participant a la guerra, tot i així aquest atac va ser el detonant de la Guerra del Pacífic i de que els Estats Units decidissin participar a la Segona Guerra Mundial.
L’objectiu d’aquest atac era neutralitzar la flota enemiga per un llarg temps, amb l’objectiu d’ocupar les colònies occidentals en el sud est d’Àsia, per poder trencar el bloqueig econòmic al que Japó estava sent sotmès des de l’any anterior. Un cop debilitats E.E.U.U., Japó buscaria negociar la pau. Encara que l’Imperi japonès va sortir victoriós en l’acció , no va poder obtenir una victòria decisiva.

L’atac va destruir a 13 vaixells de guerra i 188 aeronaus, va deixar a 2403 militars i 68 ciutadans estadounidencs morts. Tot i així, els tres portaavions estaodounidencs de la Flota del Pacífic no estaven en el port i per tant, no van ser atacats. La flota dels Estats Units en el Pacífic va trigar en recuperar-se de sis mesos a un any. Degut a tot això els japonesos van perdre 64 efectius, és a dir, soldats, armes etc.


Després de l’atac, el president Delano Roosevelt va declarar la guerra al Japó amb el Regne Unit l’any 1941 i quatre dies desprès, Hitler amb Itàlia van declarar la guerra als Estats Units aquell mateix any. L’opinió pública estadoundinenca va veure l’atac com una traïció, i la força asiàtica va perdre el recolzament popular, que es va posar a favor de la guerra contra les Potencies del Eix, es refereix als pactes firmats entre Alemanya i Itàlia abans de la Segona Guerra Mundial, als que també es va afegir Japó una vegada començada la guerra.

L’energia nuclear colpeja amb força les ciutats de Hiroshima i Nagasaki. Sara Reyes i Ariadna Manga

El 3 d’agost de 1945 el actual president dels Estats Units, Harry Truman, va donar llum verda al llançament de les bombes atòmiques a Niigata, Kokura, Hiroshima i Nagasaki. Però no va ser fins el 6 d’agost del mateix any que les darreres ciutats esmentades van veure’s envoltades de fum, pols densa, cendres, 4000ºC i 240.000 morts.
El fet es va desenvolupar durant el marc històric de la Segona Guerra Mundial, on les tensions entre les principals potències s’agreujava per moments.
Estats Units buscava la rendició total del Japó- abans de que el comunisme imperes en la regió-. A més a més la possessió d’una arma tan massiva situaria als Estats Units al capdavant de les nacions mundials i li atorgaria un posició dominant.
Aquesta lluita pel poder militar acabaria desembocant en un conflicte de gran magnitud entre Rússia i els Estats Units: La Guerra Freda.
La memòria de Pearl Harbour va servir de justificació, ja que els japonesos van atacar el port inesperadament el 7 de desembre de 1941, produint l’enfonsament de 19 vaixells americans i la mort de 2400 soldats i mariners. A més a més, tan el president Truman com

l’exèrcit i la resta de membres del govern recolzaven la missió atòmica sobre Japó al•legant que la guerra s’acabaria més ràpid i hi haurien el mateix nombre de morts.
Aleshores tot estava enllestit pel gran atac.
A les 8:15 l’avió Enola Gay pilotat per Paul Tibblets, va precipitar la bomba atòmica Little boy- nom en clau-, sobre Hiroshima. Un soroll ensordidor va marcar l’instant de la explosió, seguit d’un resplendor que va il•luminar el cel.
Tokio, localitzat a 700 km de distància, va perdre el contacte amb la ciutat, inundada d’un silenci absolut. Per aquesta raó van enviar tropes de reconeixement per informar sobre què havia succeït.
Després d’aquest bombardeig els americans esperaven impacients la rendició immediata del Japó, fet que no es va produir. Per això els Estats Units van tornar a demostrar la seva hegemonia davant del món amb el llançament d’una segona bomba atòmica.
La destinació aquest cop era Nagasaki. El 9 d’agost, a les 11:02 del matí, l’espectacle nuclear es va repetir. L’avió B-29, “Bock’s car”, va llençar la bomba Fat Boy, amb un efectes més devastadors que l’anterior.
Cinc dies més tard, els japonesos van rendir-se incondicionalment davant les forces americanes. Amb això, la Segona Guerra Mundial, que va començar al 1939 arribà a la seva fi.
Actualment encara romanen seqüeles del que va succeir en la memòria de tots els ciutadans del món i especialment, en la dels habitants de Hiroshima i Nagasaki.

http://www.youtube.com/watch?v=SJ13nr8BOEk

Campanya d'Itàlia. Georgina Frias i Andrea Perea

Campanya d’ Itàlia
La Campanya d'Itàlia són les operacions aliades en Itàlia durant la Segona Guerra Mundial des de 1943 fins al final de la guerra. El Quarter General Conjunt Aliat (AFHQ) era el responsable operacional per totes les operacions aliades a la Mediterrània, i planejà i comandà la invasió de Sicília i la campanya a la Itàlia continental fins a la rendició de les forces alemanyes a Itàlia al maig de 1945.
Tot va començar amb la invasió Aliada de Sicília, també conegut amb el nom de Operació Husky va ser una campanya de la Segona Guerra Mundial, en la que els Aliats van conquerir l' illa de Sicília a l' Eix. S' inicià la nit del 9 de juliol de 1943, i finalitzà el 17 d' agost. Va ser la major operació amfíbia de la guerra en termes de quantitat d' homes desembarcats. Estratègicament, Husky va aconseguir els objectius previstos. Les forces navals i aèries de l' Eix van ser expulsades de la illa; van obrir-se les rutes navals de la Mediterrània i el dictador italià Benito Mussolini va ser expulsat del poder. Finalment, va obrir el camí per a la Invasió aliada d' Itàlia.
Després van seguir amb la invasió de l’ Itàlia continental forces del 8è Exèrcit britànic van desembarcar a la bota italiana el 3 de setembre de 1943 a l' Operació Ciutat de la Badia. El govern italià es rendí el 8 de setembre, però els alemanys es van preparar per defendre's sense el seu ajut. El 9 de setembre, forces del 5è Exèrcit americà van desembarcar trobant-se una gran resistència alemanya a Salerno a l'Operació Allau, juntament amb tropes britàniques que desembarcaven a Tàrent en l' Operació Pallassada, que gairebé no es va trobar oposició. Hi havia una esperança amb la rendició del govern italià, amb la retirada dels alemanys cap al nord, a l' hora que Hitler es convencia de què Itàlia era estratègicament sense importància. El 8è Exèrcit va poder fer un progrés relativament senzill cap a la costa est, capturant el port de Bari i els importants aeròdroms als voltants de Foggia. Al nord, el 10è Exèrcit alemany no va rebre reforços i es va veure incapaç d' aturar els desembarcaments a Salerno. El principal esforç aliat a l' oest inicialment es centrà al port de Nàpols. Nàpols s'havia escollit donat que era el port situat més al nord dins del radi d'acció dels caces que operaven des de Sicília.
Mentre que els Aliats es desplaçaven cap al nord, el terreny incrementava la seva dificultat, amb una successió de rius ràpids i altes muntanyes, la qual cosa afavoria la defensa.

Franquisme

Franquisme

View more presentations from joanramon72.

Agenda 21

AGENDA 21



1. Busca a la pàgina http://www.bcn.es/agenda21/A21_AGENDA.htm
l’origen dels plans de treball anomenats Agenda 21. Que et sembla que vol dir pensar globalment i actuar localment?

2. Visita la pàgina http://www.bcn.es/agenda21/10_Objectius.htm i resumeix els objectius de l’Agenda 21tot justificant la necessitat d’assolir-los.


3. Busca a http://www.bcn.es/agenda21/El_cami_recorregut/El_cami_recorregut.htm informació sobre Aalborg i els principis de la sostenibilitat en els sistemes urbans.


4. Fes una llista dels impactes produïts per la ciutat en el medi a partir d’aquest esquema http://www.bcn.es/agenda21/Diagnosi/fisiologia/fluxos_1.htm


5. Clica aquí http://www.bcn.es/agenda21/Diagnosi/entorn/entorn.htm i digues què és i com es mesura la petjada ecològica d’una ciutat.

6. Quins impactes produeix la mobilitat segons aquesta pàgina http://www.bcn.es/agenda21/Diagnosi/fisiologia/fisiologia.htm#La%20mobilitat%20i%20el%20transport ?

7. Pren nota dels temes que tracta l’agenda 21 i digues com s’estructuren després de navegar una mica partint d’aquesta pàgina: http://www.bcn.es/agenda21/index_document.htm

Grècia

Grècia (nou)

View more presentations from joanramon72.

CRACK DEL 29

La Gran Guerra

Aquest incrustat és el primer d'una sèrie de cinc fragments d'un documental de la Primera Guerra Mundial en color.

LA INDÚSTRIA

Sector Secundari

View more presentations from Txeli.

14 d'abril de 1931

Agricultura, ramaderia i pesca

5 El Sector Primari

View more presentations from jordimanero.

Regions biogeogràfiques d'Espanya

Regiones Biogeográficas Españolas

View more presentations from Isaac Buzo.

Visitants que no es comporten; els colonitzadors europeus.

Les relacions entre els colonitzadors i els colonitzats mai han estat bones, enlloc el respecte per les poblacions de les zones conquerides ha estat una prioritat. Arreu el destí de les persones d’aquests territoris ha quedat a mercè de les ambicions d’uns visitants abassegadors.

L’acte ignaugural de la colonització europea té data. El 27 de novembre de 1493 Colom torna a Haití amb 17 vaixells i entre 1200 i 1500 homes per ocupar i explotar aquesta illa que de seguida batejarà com L’Espanyola.

Al gener hi havia deixat 39 espanyols que l’havien acompanyat en el seu primer viatge d’exploració, ara els troba tots morts. Un informe dels missioners dominics de 1509 aclarirà perquè els cacics Caonabó i Guacanagari els van fer matar. Aquests primers colonitzadors enviaven els marits a treballar a les mines mentre ells s’allitaven amb les seves dones i filles. Si els indis gosaven queixar-se, els fuetejaven.

A aquestes violències van seguir les imposicions de jornades laborals extenuants, les onades epidèmiques, la destrucció de l’estructura social, les formes de vida i la cultura dels indígenes fins el seu mateix extermini; de 1.100.000 indis taíns que compten els dominics al 1492 només en queden 1000 a l’Espanyola i cap a Puerto Rico el 1520[1].

Aquesta pauta de comportament no és pas exclusiva dels espanyols, el pare dominic francès Dutertre veu com el 1626 els anglesos de Warner i els francesos de Belain d’Esnambuc ocupen Sant Cristobal (ara Saint Kitts) i maten els indis caribs “sense deixar-ne ni un, excepte algunes de les dones més belles per satisfer les seves brutals passions i convertir-les en les seves esclaves”[2].

Nou anys més tard més tard els francesos extendran els seus mètodes a Guadalupe i Martinica i només poquísssims indígenes supervivents aconseguiran arribar a la Dominica on finalment trobaran un refugi més o menys segur. Encara avui és l’única illa de les antilles que conserva una població descendent dels indis caribs. Són poc més d’un miler.

A mesura que el colonialisme s’extén en l’espai i el temps, creixen els escenaris dels exterminis i els trobem en dates més properes. Quan al 1890, amb el sotmetiment dels Sioux, l’oficina del cens dels Estats Units anuncia que la frontera ha desaparegut, els procés de colonització de l’oest nord-americà s’ha acabat. Es tanca un cicle de guerres que ha funcionat com a mètode d’aniquilament generalitzat de les tribus i dels seus mitjans de subsistència. Inclou matances de civils com la de Wounded Knee del mateix 1890, deportacions massives com la Trail of Tears en què els Txerokees perden la meitat de la població entre 1831 i 1834 i la guerra biològica, una pràctica tan extesa que quan el general Amherst de Fort Pitt (Pennsylvania) va ordenar al coronel Bouquet que escampés la verola entre “la xusma”, aquest li va contestà que ja ho havia fet mitjançant mantes contaminades. Lluny de ser una conseqüència desgraciada de la colonització, les epidèmies n’eren un mètode.

Encara a principis del segle XX un personatge considerat tou i sentimental com el president Theodore Roosevelt (una tira còmica sobre ell va inspirar el primer osset de peluix anomenat Teddy en honor seu) declarava: “no diré que un bon indi és un indi mort, però vaja, això és el que ha resultat amb 9 de cada 10 d’ells, i jo no perdré el meu temps amb el dècim”[3]. Resultat? Actualment els dos milions d’indis americans són el grup més pobre, més discriminat i més marginal dels Estats Units, amb taxes de pobresa quatre vegades superiors a la mitjana nacional.

La pràctica eliminació de la població indígena de bona part de les amèriques va plantejar la necessitat de substituir-la per nous contingents de mà d’obra. Fins 1808 uns 10 milions d’africans van ser capturats als seus pobles, separats de llurs famílies i deportats a Amèrica com a esclaus.

Tot i que ja estava prohibit, el tràfic d’esclaus continuarà durant el segle XIX amb una participació destacada de navegants de casa nostra, entre 1821 i 1845 el tribunal afroanglès de Sierra Leone jutjà els responsables de 56 vaixells negrers catalans. Els “bultos” o “sacs de carbó”, que és com els nostres avantpassats registraven aquests éssers humans en els llibres de comptabilitat, viatjaven per centenars encaixonats en les bodegues dels vaixells que feien entre 120 i 150 cm d’alçada. Els tenien aquí encadenats pels turmells i els canells, nus i amb el cap afaitat per evitar els paràsits, i subalimentats perquè el seu estat de feblesa els impedís revoltar-se. Un de cada deu moria durant la travessia.

Una mica més tard la penetració europea a l’interior del continent africà va generar una febre per l’explotació dels recursos naturals que la població africana va pagar cara. El govern belga aconsellava als seus funcionaris al Congo de segrestar nens i dones per així forçar els homes a treballar en la recol-lecció del cautxú si volien recuperar la família. Això era per evitar mesures més sagnants com les mutilacions d’aquells que no treballaven prou, el 1896 el diari Kölnische Zeitung recull com el comissari de districte León Fievez rep un cistell amb 1308 mans tallades en un sol dia. Leopold II de Bèlgica va començar a ser conegut com “el rei de les mans tallades”, alguns reportatges periodístics més i un informe del cònsol britànic al Congo Roger Casement el 1904 van provocar un escàndol... però el que els belgues feien al Congo no era gaire diferent del que les grans potències com Gran Bretanya, França o Alemanya feien a les seves colònies[4].

A Austràlia fins a mitjans del segle XIX els delinqüents britànics que compleixen condemna vigilant ramats i granges en llocs remots eren la majoria en cinc de les sis colònies que existien, el tracte que aquesta gent va dispensar als aborígens és difícil d’imaginar.

Després l’extermini va cedir el pas a la política d’assimilació i fins fa tan sols 25 anys l’Estat internava ens institucions o donava en adopció a famílies blanques els fills d’aborigens per tal d’evitar la supervivència d’aquestes cultures i formes de vida autòctones. El mateix govern australià ja ha reconegut que aquests segrestos van afectar 50.000 nens entre 1920 i 1980[5]. Des del 2000 moltes persones que pertanyen a aquesta “generació robada” d’aborigens han començat a empendre accions judicials per exigir indemnitzacions al govern per haver-los separat dels seus pares i pels maltractaments que van haver de suportar en els internats on els “civilitzaven”. De moment tot el que han aconseguit és que els titllin de deslleials i de traïdors a la nació australiana, que els considera ciutadans només des de la reforma constitucional de 1967.

Com es veu, passats més de cinc segles, la seva història i la consideració que mereixen s’assembla força a la d’aquells indis taíns que Colom va trobar a Haití. Sembla que el progrés ha recorregut altres camins que no són els del respecte entre els humans.

[1] bénot, Y. La destrucción de los indios del área del Caribe, A ferro, M. El libro negro del colonialismo, p. 55. La Esfera de los libros, Madrid, 2005
[2] dutertre, Historie générale des îles de Saint –Christophe, de la Gouadeloupe, de la Martinique et autre, París, 1654. Citat a bénot, Y., op. cit., pàg. 61
[3] stannard, D., American Holocaust: Columbus and the Conquest of the New World, Oxford University Press, Nova York, 1992, p. 245. Citat a Ndiaye, P., El exterminio de los indios de América del Norte, A ferro, m., op. Cit., p. 70
[4] vila, E. La finca del rei Leopold, Revista Sàpiens nº 19, maig 2004, p.34 a 39
[5] Informe del Dr Peter Read nomenat pel govern federal australià. ABC TV, 3 d’abril de 2000. Citat a Davidson, A., Una raza condenada: la colonización y los aborígenes de Australia, A ferro, m., op. Cit., p. 106