Visitants que no es comporten; els colonitzadors europeus.

Les relacions entre els colonitzadors i els colonitzats mai han estat bones, enlloc el respecte per les poblacions de les zones conquerides ha estat una prioritat. Arreu el destí de les persones d’aquests territoris ha quedat a mercè de les ambicions d’uns visitants abassegadors.

L’acte ignaugural de la colonització europea té data. El 27 de novembre de 1493 Colom torna a Haití amb 17 vaixells i entre 1200 i 1500 homes per ocupar i explotar aquesta illa que de seguida batejarà com L’Espanyola.

Al gener hi havia deixat 39 espanyols que l’havien acompanyat en el seu primer viatge d’exploració, ara els troba tots morts. Un informe dels missioners dominics de 1509 aclarirà perquè els cacics Caonabó i Guacanagari els van fer matar. Aquests primers colonitzadors enviaven els marits a treballar a les mines mentre ells s’allitaven amb les seves dones i filles. Si els indis gosaven queixar-se, els fuetejaven.

A aquestes violències van seguir les imposicions de jornades laborals extenuants, les onades epidèmiques, la destrucció de l’estructura social, les formes de vida i la cultura dels indígenes fins el seu mateix extermini; de 1.100.000 indis taíns que compten els dominics al 1492 només en queden 1000 a l’Espanyola i cap a Puerto Rico el 1520[1].

Aquesta pauta de comportament no és pas exclusiva dels espanyols, el pare dominic francès Dutertre veu com el 1626 els anglesos de Warner i els francesos de Belain d’Esnambuc ocupen Sant Cristobal (ara Saint Kitts) i maten els indis caribs “sense deixar-ne ni un, excepte algunes de les dones més belles per satisfer les seves brutals passions i convertir-les en les seves esclaves”[2].

Nou anys més tard més tard els francesos extendran els seus mètodes a Guadalupe i Martinica i només poquísssims indígenes supervivents aconseguiran arribar a la Dominica on finalment trobaran un refugi més o menys segur. Encara avui és l’única illa de les antilles que conserva una població descendent dels indis caribs. Són poc més d’un miler.

A mesura que el colonialisme s’extén en l’espai i el temps, creixen els escenaris dels exterminis i els trobem en dates més properes. Quan al 1890, amb el sotmetiment dels Sioux, l’oficina del cens dels Estats Units anuncia que la frontera ha desaparegut, els procés de colonització de l’oest nord-americà s’ha acabat. Es tanca un cicle de guerres que ha funcionat com a mètode d’aniquilament generalitzat de les tribus i dels seus mitjans de subsistència. Inclou matances de civils com la de Wounded Knee del mateix 1890, deportacions massives com la Trail of Tears en què els Txerokees perden la meitat de la població entre 1831 i 1834 i la guerra biològica, una pràctica tan extesa que quan el general Amherst de Fort Pitt (Pennsylvania) va ordenar al coronel Bouquet que escampés la verola entre “la xusma”, aquest li va contestà que ja ho havia fet mitjançant mantes contaminades. Lluny de ser una conseqüència desgraciada de la colonització, les epidèmies n’eren un mètode.

Encara a principis del segle XX un personatge considerat tou i sentimental com el president Theodore Roosevelt (una tira còmica sobre ell va inspirar el primer osset de peluix anomenat Teddy en honor seu) declarava: “no diré que un bon indi és un indi mort, però vaja, això és el que ha resultat amb 9 de cada 10 d’ells, i jo no perdré el meu temps amb el dècim”[3]. Resultat? Actualment els dos milions d’indis americans són el grup més pobre, més discriminat i més marginal dels Estats Units, amb taxes de pobresa quatre vegades superiors a la mitjana nacional.

La pràctica eliminació de la població indígena de bona part de les amèriques va plantejar la necessitat de substituir-la per nous contingents de mà d’obra. Fins 1808 uns 10 milions d’africans van ser capturats als seus pobles, separats de llurs famílies i deportats a Amèrica com a esclaus.

Tot i que ja estava prohibit, el tràfic d’esclaus continuarà durant el segle XIX amb una participació destacada de navegants de casa nostra, entre 1821 i 1845 el tribunal afroanglès de Sierra Leone jutjà els responsables de 56 vaixells negrers catalans. Els “bultos” o “sacs de carbó”, que és com els nostres avantpassats registraven aquests éssers humans en els llibres de comptabilitat, viatjaven per centenars encaixonats en les bodegues dels vaixells que feien entre 120 i 150 cm d’alçada. Els tenien aquí encadenats pels turmells i els canells, nus i amb el cap afaitat per evitar els paràsits, i subalimentats perquè el seu estat de feblesa els impedís revoltar-se. Un de cada deu moria durant la travessia.

Una mica més tard la penetració europea a l’interior del continent africà va generar una febre per l’explotació dels recursos naturals que la població africana va pagar cara. El govern belga aconsellava als seus funcionaris al Congo de segrestar nens i dones per així forçar els homes a treballar en la recol-lecció del cautxú si volien recuperar la família. Això era per evitar mesures més sagnants com les mutilacions d’aquells que no treballaven prou, el 1896 el diari Kölnische Zeitung recull com el comissari de districte León Fievez rep un cistell amb 1308 mans tallades en un sol dia. Leopold II de Bèlgica va començar a ser conegut com “el rei de les mans tallades”, alguns reportatges periodístics més i un informe del cònsol britànic al Congo Roger Casement el 1904 van provocar un escàndol... però el que els belgues feien al Congo no era gaire diferent del que les grans potències com Gran Bretanya, França o Alemanya feien a les seves colònies[4].

A Austràlia fins a mitjans del segle XIX els delinqüents britànics que compleixen condemna vigilant ramats i granges en llocs remots eren la majoria en cinc de les sis colònies que existien, el tracte que aquesta gent va dispensar als aborígens és difícil d’imaginar.

Després l’extermini va cedir el pas a la política d’assimilació i fins fa tan sols 25 anys l’Estat internava ens institucions o donava en adopció a famílies blanques els fills d’aborigens per tal d’evitar la supervivència d’aquestes cultures i formes de vida autòctones. El mateix govern australià ja ha reconegut que aquests segrestos van afectar 50.000 nens entre 1920 i 1980[5]. Des del 2000 moltes persones que pertanyen a aquesta “generació robada” d’aborigens han començat a empendre accions judicials per exigir indemnitzacions al govern per haver-los separat dels seus pares i pels maltractaments que van haver de suportar en els internats on els “civilitzaven”. De moment tot el que han aconseguit és que els titllin de deslleials i de traïdors a la nació australiana, que els considera ciutadans només des de la reforma constitucional de 1967.

Com es veu, passats més de cinc segles, la seva història i la consideració que mereixen s’assembla força a la d’aquells indis taíns que Colom va trobar a Haití. Sembla que el progrés ha recorregut altres camins que no són els del respecte entre els humans.

[1] bénot, Y. La destrucción de los indios del área del Caribe, A ferro, M. El libro negro del colonialismo, p. 55. La Esfera de los libros, Madrid, 2005
[2] dutertre, Historie générale des îles de Saint –Christophe, de la Gouadeloupe, de la Martinique et autre, París, 1654. Citat a bénot, Y., op. cit., pàg. 61
[3] stannard, D., American Holocaust: Columbus and the Conquest of the New World, Oxford University Press, Nova York, 1992, p. 245. Citat a Ndiaye, P., El exterminio de los indios de América del Norte, A ferro, m., op. Cit., p. 70
[4] vila, E. La finca del rei Leopold, Revista Sàpiens nº 19, maig 2004, p.34 a 39
[5] Informe del Dr Peter Read nomenat pel govern federal australià. ABC TV, 3 d’abril de 2000. Citat a Davidson, A., Una raza condenada: la colonización y los aborígenes de Australia, A ferro, m., op. Cit., p. 106