Us proposo una lectura a l'entrevista de la líder del moviment Green Belt de Kenya, Wangari Muta Maathai, premi Nobel de la Pau, per a reflexionar sobre els temes tractats darrerament a classe; l'erosió del sòl i el paper dels boscos en la seva preservació. I com sempre a Geografia les implicacions socials, econòmiques i polítiques d'aquests temes mediambientals. Les estratègies de sostenibilitat versus l'interès per la rendibilitat econòmica a curt termini, la pressió demogràfica sobre els recursos naturals i la situació dels països pobres encara arrossegant el seu passat de colonial després de tants anys.
http://www.unesco.org/courier/1999_12/sp/dires/txt1.htm
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
Paradoxalment els més pobres (que depenen de la natura) són els qui més la destrueixen, però es que sinó es moren de gana. Ells saben que s'estàn carregant "el món" però és que sinó ho fan qui es mor són ells, i tots faríem el mateix en aquesta situació. Això pot portar conseqüències com el creixement de la franja de desert de Sáhara, però no és culpa de la gent pobre que tal·la, sinó dels governants de la majoria de països d'Àfrica,que tenen estrets vincles amb multinacionals i interessos comercials i el poc diner de que disposen se'l queden per ells, "matant" d'alguna forma la població del seu païs mentre's ells s'enriqueixen. A més molt sovint aquests mandats o són dictadures o destinen els diners a guerres que no porten enlloc.
ResponEliminaMarc.
Aquesta entrevista deixa al descobert la realitat, d'aquest cas, de Kenya, però no és l'únic país que es troba en aquesta situació. Sembla, referent al text, que els pobres son els que destrueixen el medi, però veritablement lo únic que fan és intentar subsistir. Posen un exemple: les dones per fer menjar necessiten foc, per això van a tallar llenya, però cada vegada els arbres van desapareixent i han d'anar més lluny a buscar-la, aquest fet implica que les dones no hi pugin anar, per aquest motiu, no poden fer aliments cuits, per lo tant, passen gana i finalment, alguns que no tenen sort, no ho acaben suportant.
ResponEliminaTot això succeeix pels dirigents que governen. La dona entrevistada del text, ens explica que si el propi poble no es capaç de defendre's, seguiran sent explotats, ells i els seus recursos. Aquests països subdesenvolupats necessiten ajuda de l'extrenger, ajuda internacional per millorar la seva situació econòmica. Però l'ajuda que reben no és la precisa, ja que només els ajuden a subsistir. Però ells necessiten formar-se, estudiar, poder crear infraestructures, poder produir aliments...
En definitiva si aquesta estructura de govern no millora, difícilment la situació en la que es troben, tampoc ho farà.
Carlota.
Sembla mentida que, tot i estar en plè segle XXI i viure en una suposada democràcia, hagi de ser sempre un reduït grup de persones amb "pocs" recursos els qui vetllin i lluitin per preservar l'entorn que ens envolta, un entorn que explotem tots plegats a diari. L'entorn que ens ha vist néixer i esdevenir qui sóm avui dia, i l'entorn que ens ho ha donat absolutament TOT des de temps ancestrals.
ResponEliminaAixò és degut a que la imatge simbòlica d'un maletí replet de bitllets liles sigui utilitzada per les grans multinacionals per a posar de la seva part als governants d'arreu del món, qui precisament, són els que haurien de tirar plegats i de manera organitzada el carro del progrés mundial sostenible.
És vergonyós, per tant, que la nostra societat d'avui dia estigui basada en l'obsessió de tenir més, i més, i més,..., i més a costa de qualsevol cosa que tinguem a mà i que ens sigui de fàcil accés.
Algo tan indefens com, en aquest cas, la natura.
Fran